Vaig conèixer al Manel al
darrer any de residència, allà al 88. Ell estava replicant l’estudi del Russell
sobre l’efectivitat del consell mèdic per ajudar a deixar de fumar i jo feia el
tercer any de residència a “la Muni” (amb Joan Gené i altres), el centre docent
de Medicina de Família de la Plaça d’Espanya, que era un dels que participava a
l’estudi. Era un projecte d’aquells que cal fer, un d’aquells treballs
fonamentals que canvien la pràctica clínica. Coneixent a Manel, un pot entendre com per a ell (com bon epidemiòleg)
no era correcte aplicar directament el
que l’estudi de Russell mostrava al Regne Unit, per què calia replicar-ho amb
rigor, adaptant els elements de context a una pràctica diferent, com era la
dels nous centres, en aquell moment, d’atenció primària de Catalunya. Va ser la primera vegada de moltes que vaig
sentir parlar d’ estudis quasi-experimental i assajos comunitaris i de la
importància de l’avaluació.
Aquest interès per la
metodologia i l’avaluació era una constant en Manel i va ser una constant del nostre treball conjunt a través dels
anys. Va ser també la primera vegada que vaig començar a treballar en tabaquisme, un tema que, en
molta part gràcies a ell, mai he abandonat.
En aquell estudi ja participava en Carlos Martin, que ha compartit amb
ell nombrosos projectes més. Li he
demanat a en Carlos que ressaltés una qualitat d’en Manel, i ell destaca el fet d’escoltar, la seva
disponibilitat per parlar dels diferents temes del nostre interès, i destaca
una frase: “Si vols, en parlem”.
Quan vaig acabar la
residència, va haver l’oportunitat d’entrar a treballar com becària en un
projecte de tabaquisme amb el Manel al servei de Promoció de la Salut que
portava en Joan Ramon. Allí havia un equip magnífic de persones amb les que van
treballar com la Manuela, la Pura, la Francina, la Mercè, entre d’altres. Amb aquell equip i sobre tot
amb en Manel (i en Joan Ramon) vaig aprendre de forma pràctica la majoria de
les bases de la recerca en promoció de la salut i en prevenció, sobre tot la
que tenia que veure amb l’atenció primària. Manel era també metge de família i
això encara apropava més els punts de vista. Vam construir un estudi plegats:
volíem avançar en les intervencions sobre tabac des de la primària i saber que
passava amb l’efectivitat del consell més llarg, d’infermeria i amb el xiclet
de nicotina, que estava començant llavors. Recordo com es va construir el
projecte, com Manel t’ indicava els passos a seguir i, en ocasions, amb qui
podies consultar: ara toca calcular la mida de la mostra (“comence-ho a parlar
amb en Pep Roca...”). Després discutien les idees, a vegades a les famoses
sessions dels divendres, i reformulaven
la proposta. Havia torns escrits en un paper per utilitzar l’únic ordinador del
servei, i quan aquest fallava arribava en Manel Tristán amb la seva solució
pràctica. Vam presentar l’estudi en els diferents centres que llavors lideraven
la reforma (Canteres, Passeig de Sant
Joan, Rec Comtal, etc) i desprès ho van portar a terme. Recordo a Manel obert a les aportacions,
respectuós amb el treball, ajudant-te a
créixer.
Van ser els temps dels
intercanvis amb Leif Solberg, de l’ adaptació
i aplicació a Espanya del “Doctors helping smokers”, que tenia que veure
amb l‘ interès del Manel de trobar intervencions avaluades i fàcilment
aplicables des de l’atenció primària. Manel era llavors i ho va
ser sempre, proper, rigorós, treballador, franc i insistent. De la seva insistència i perseverança en
positiu son fruits algunes de les
nostres publicacions junts i el fet de que jo en fes sòcia de la
SSPCB.
Silvia Granollers, sens dubte una de les infermeres de referència
en tabac des de l’atenció primària, diu “Manel tenia un do, sabies que estava
allí i que el que pensés o fes seria
útil, bo, important, ...”
Un exemple de la seva
implicació amb la prevenció i la promoció de la salut des de l’atenció primària
va ser la creació del Grup d’Estudis per a la promoció de la Salut (GEPS) a la
seu de CAMFIC. Ens reuníem tard per la tarda i vam decidir (idea d’ell) fer un
DELPHI sobre prioritats en la prevenció i la promoció de la salut. Ell estimava molt aquell estudi i, de fet,
més de 15 anys més tard, vam fer un segon des del PAPPS per veure com havia
evolucionat la situació.
Quan va acabar la beca vaig
demanar una beca al FIS per continuar allí treballant amb ells. El destí em va
sorprendre i em vam donar la beca, però no per allí sinó per un altre
institució de prestigi , i ells em vam recomanar acceptar-la. Allí va acabar el
meu treball establert amb en Manel. Però ens hem mantingut en
contacte i hem col·laborat en diferents projectes, per exemple al seu curs
d’avaluació, al grup d’avaluació, a l’ impuls i formació dels grups de tabac
d’atenció primària i sobre tot al grup d’Educació
per a la Salut del PAPPS, que vam co-coordinar junts. Allí vam coincidir amb
gent extraordinària com Fernando (el trobem a faltar), Teresa, Jose Luis, José
Antonio, Xus, Elena, Rafa, Rodrigo i altres. Vam treballar força, fent guies, treballs de recerca, tallers,
revisions, curs a distància, i
projectes. Va haver moments de treball productiu conjunt magnífics i com, quan
això passa, sol passar, també ens van
riure junts .
M’han demanat que
descrigui, sobre tot, la meva experiència
com becària i és el que he
intentat fer. Manel t’empenyia suament
i et feia créixer. Et deia el següent pas i et supervisava per a què fossis
avançant correctament. Era algú que et donava suport, t’animava, que et feia desenvolupar el sentit crític, i
veure les coses bones i els inconvenients d’una determinada postura. Tenia les
seves pròpies idees que defensava amb convenciment, que a vegades no comparties
del tot, però que sempre, sempre, sempre t’enriquien. Manel era treballador, generós i amic de la gent i dels amics,
comptava amb tu, per exemple, per
oferir places pel teu equip als seus cursos, per Menorca...
Vull acabar amb una frase
de Mireia Jané que també va ser becària amb ell. Mireia diu “ Gran epidemiòleg,
incentivant en tot moment el treball en equip i amb un somriure permanent” .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada