L'any 2012 ha estat un any molt difícil amb la pèrdua de
persones molt properes de la meva família i la mort d’en Manel s’ha afegit d’una
forma molt dura ja que, intentant ser positiva tal com ell ho transmetia,
estava segura de que se'n sortiria d'aquesta malaltia. Malauradament no ha
estat així.
D’en Manel encara recordo molt bé les seves paraules
d'entusiasme quan em va trucar a Londres --on ja hi portava quatre anys--
perquè deixés la boira i el mal temps i tornés a Barcelona. Sense arguments per
fer front a la seva innata capacitat de convenciment no vaig poder negar-me. I
me n’alegro molt de la meva decisió, que d'entrada significà deixar el meu
marit --metge ell també-- treballant en un hospital anglès durant bastant més
temps i viure "en pont aeri de caps de setmana". Però la meva
incorporació al Servei de Promoció de la Salut de l'antic Institut Municipal de
Salut Pública, dirigit pel Manel, em va permetre posar en pràctica barcelonina
els coneixements epidemiològics del Regne Unit. I al seu costat, i això va ser
molt important per a mi, vaig aprendre molt, a més del plaer de treballar amb
una gran persona. Van ser anys intensos d’aportacions tècniques de tots plegats
i de molt treball de camp on al gran epidemiòleg "no li queien els
anells" per posar en pràctica i veure in situ els resultats obtinguts,
incentivant en tot moment el treball en equip. Tot plegat sempre amb un
somriure permanent.
Després amb el temps els nostres camins, sempre dins de
l'àmbit de la salut pública, es varen separar. Però, les seves ensenyances, la
seva manera de fer i desfer i sobretot aquella trucada ara fa 15 anys han
quedat per sempre més dins meu.
Gràcies Manel, fins sempre.
Mireia Jané
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada